1.- Cerca dues imatges de l'escriptor.
2.- Cerca un poema de Joan Maragall.
Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fer-los eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home sóc i és humana ma natura
per tot quan puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i enara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença .
